La balada dels ocells de muntanya

Tothom va pel món ensenyant i comparant ferides, com si fossin culturistes ensenyant músculs. I, el més increÏble, és que es pensen que només ensenyant-les ja se'ls curaran.

Un color vermell infinit, sorollós, envoltava en Theodor. Al camp de batalla havia vist i sentit aquest vermell, un vermell que cridava, que bramava com si sortís de mil goles, un vermell que tremolava, flamejava com mil focs; vermells eren els arbres, vermella era la terra groga, vermelles les fulles marrons del terra, vermell el cel que balla entre els avets; vermell llampant és la llum del sol que juga entre els troncs.

En tindria prou si, de tant en tant, pogués parlar amb tu de quan érem joves. Di tu no ho vols, et deixaré d'escriure. M'agradaria explicar-te com va ser la meva vida al barri d'on tu te'n vas anar, i potser així, finalment, jo també seré capaç de marxar-ne. Tu sempre te n'havies volgut anar, i de fet jo…El trobo a faltar.

La vida passa -M'ha dit el meu germà aquest matí, després d'haver acabat de llegir el meu manuscrit-. La vida passa, banal, insignificant, i pesa tant sobre el pensament, el caràcter i l'ànima que acaba regalant-nos una raó de ser.

Em sembla que va ser el primer cop que alguna cosa que menjava em transformava, però no ho sé segur. No és res més que un record, el primer que em ve quan intento remuntar-me fins a les meves primeres experiències amb el menjar. I sé que els records no són de fiar. Només són d'un mateix i només són records, com la resplandor i l'eco a través del temps, imatges i escenes que es deformen cada cop que les evoquem.

El cas era que des de feia uns dies, quan em llevava al matí, no em trobava la cara. Allargava la mà cap al lloc on havia de ser, però només em trobava el cabell, que era més aspre que de costum, tant, que fins i tot em feia mal a la mà. Però quan agafava el mirall i em mirava la meva cara era al lloc de sempre. ¿Què havia passat, doncs, en aquest espai de temps tan curt, abans de mirar-me al mirall? Vaig deixar el mirall sota el coixí i durant uns dies, de bon matí, tan aviat com obria els ulls, em mirava. Estranyament, ja no hi veia res, al mirall, només el capçal de fusta del llit.

Massa tard. Ja hi ha pensat, ha recordat com va abraçar la construcció dels seus propis cercles complexos. Els de tots dos. Els cercles de tots dos. Fent voltes i més voltes. Havia comptat que serien per a tota la vida, però només havien aconseguit que durés un temps. Prou temps perquè li costés d'oblidar i, efectivament, no ho ha oblidat.

Quan la fatiga esdevenia massa feixuga, sempre mirava per la finestra que donava al sud, la que hi havia davant els dos escriptoris, on apareixia sens falta, sobre l’ampit, una petita ombra blanquinosa que m’espiava tot recolzant les potes davanteres en el marc de la finestra.
Jo obria la finestra i deixava entrar el visitant que havia portat el trenc d’alba hivernal i que aportava un alè d’aire fresc a aquell ambient enrarit.